EL DILLUNS.

 

Aixeca el dia amb la seva grandesa de respirar-te en un sospir,

petons de matinada que acaricien els meus somnis.

Es la olor de llençols d’amor que em cobreixen,

és la suor del teu cos que m’envolta i no em deixa.

Aixeca el dia amb la seva grandesa de sospirar-te,

i no pot la matinada emportar-se la teva essència.

No pot la matinada treure’m la teva gràcia.

No pot la matinada......

¡que sola em deixes!

No vull l’alè de l’aire sense tu,

s’ofega el sol si tu no et lleves.

Però ens queda la lluna encara amor meu,

tota una lluna......

Una lluna plena.

Deixa que el crepuscle passi....

¡No miris per la finestra!....

Oblida el tic tac que sona,

i agafa’m qual colometa.

Deixa que el sol et cridi,

¡amagat de la consciència!

I envolta’m amb el teu cos

fins que s’enfonsi la terra.

No vull l’alè de l’aire sense tú,

¡que s’ofegui el sol! Si tu no et lleves.

Que ens queda una lluna encara amor meu,

tota de sucre, tota sencera.

Que ens queda la lluna encara amor meu....

aquella que em vas prometre.

Però....

S’aixeca el dia amb la seva grandesa.

S’aixeca el dia..... t’emporta..... i em deixes....

Petons de matinada no mes em queden.

Petons de foc que a la mort del dia encara cremen.